NePasPlier

NePasPlier

Abans de començar a comentar cap exemple de manipulació, m’agradaria presentar una empresa similar a la fundació Underground. Es tracta de NePasPlier, una empresa que lluita, a través de campanyes publicitàries per denunciar tot allò que veu que va en contra de la població.

NePasPlier.

Exposen imatges per tot arreu, esteses pel terra, dispodades les unes al costat de les altres, en petites piles o embalades amb plàstics formant paquets provinents de la impremta, col·locats els uns al costat dels altres, sobre immenses taules blanques de taller.

A “la botida d’ultamarins d’art fresc” les imatges són productes de primera necessitat. És una necessitat rebuscar-les per tot arreu, conservar-les, col·leccionar-les, envoltar-se d’elles, fins i tot dedicar-les als qui ens estimem. Recull reproduccions d’obres d’art, anuncis d’espectacles, octavilles, flyers que han estat recol·lectats de llocs molt diferents, fins i tot de cubells d’escombraries. No són imatges polítiques, sinó que d’una banda n’hi ha de bellesa, de màgia, de poesia; i de l’altre, una estamperia trista, miserable, sense fantasia. La força visual és un corol·lari de la força de la ideologia mercant; del màrketing triomfant. Arrel de deixar-se intoxicar de tot això, trien desconfiar de la imatge; de totes: es mantenen a ratlla de tot el que veuen.

Neguen tota representació a combats i als propis ideals. S’obliden ràpid que la imatge i el signe no poden servir per altres coses que no siguin disfressar. També serveix per fer visible, per corregir les seves representacions, per establir equilibri. Resorgeix tot el que enganya per no veure, que ens impedeix veure’ns els uns als altres, que fa creure que la veritat de les coses cau del cel totalment emborratxada; per mantenir-la viva, intacta, a les nostres consciències.

Posen la força del signe de la seva part, tornant l’orgull de les seves conviccions. Ofereixen una multitud de suports petits i grans que permeten estar a una certa alçada. Piles d’enganxines i d’imatges encartonades demostren que ens havíem oblidat que una imatge que no té res per vendre’ns encara existeix. Una imatge que serveix per un mateix, que no mira de reüll.

Treballen en una sala poc ordinària, des d’on dominen tota la ciutat, amb un magnífic paisatge.

Es va instal·lar en una mena d’observatori de París. Fins i tot els qui no són grafistes aporten idees. “Mirar és triar.” És important observar no només amb la vista, sinó amb tots els sentits.

Les terrasses de l’Observatori no van tenir l’ús que l’arquitecte desitjava. Volia que els insquilins li donessin un ús col·lectiu. Coses que molts consideraven inútils prenen sentit. En aquest cas, probablement pagava la pena esperar, assegura l’arquitecte.

Per més informació podeu visitar: http://www.peripheries.net/article290.html